login
Inicia sessió

register
Registra't

MANDARINA

Raspalls de dents

Tot just avui he vist que tinc el teu raspall de dents. Ja saps que el meu necesser (quina paraula més bonica. necesser. Ho torno a dir: necesser. Sona bé.) sempre va a petar i només utilitzo dues coses de dins. I el teu raspall estava just al fons. I l'he vist i dic... oh! Els nostres raspalls estan junts! Com si estiguéssim vivint els dos al mateix lloc! O com si estiguéssim de viatge! Però la realitat no és aquesta. La realitat és que tu em vas posar el teu raspall al necesser perquè te'l guardés i quan vaig marxar, ni tu ni jo ens en vam recordar. És una mica trist, però la realitat sempre és trista... no ens enganyem. Som un país i no ho som, volem feina i no en tenim, volem comprar i no tenim diners, vull estar amb tu i tu ets lluny, escolto en Gerard Quintana cantant en català i parla castellà... Som uns desgraciats. La realitat és una merda. No val la pena viure així, sempre emmerdats, amb la merda al coll. Merda, merda i més merda.

Tenim tres opcions: continuar (que no "seguir"! Quanta gent escriu "seguir" sense saber què vol dir!) emmerdats, voler sortir de la merda o tirar-nos des de Montserrat. La meva opció us l'escriuré de camí, precisament, a aquestes magnífiques muntanyes... nono, és broma. L'opció fàcil és no fer res i la difícil és sortir d'aquest mar de merda on estem tots ficats. Per anar bé, tots hauríem de triar la difícil i així, potser podríem canviar una mica la realitat. Jo ho faré: no moriré sense abans haver vist el meu país independent, tornaré a trobar feina aquest estiu, compraré tot el que pugui a les rebaixes i estaré amb tu per molt lluny que siguis. Pel que fa a en Gerard Quintana... no vull ser negativa però crec que no té solució.

Poder-te tornar el raspall de dents és només una petita de les coses que vull canviar d'aquesta realitat que no m'agrada. Perquè sàpigues que sóc valenta i que els reptes no m'espanten. Gens gens gens gens gens.

T'estim :)

Comentaris (3)18-01-2012 04:42:11mariiiina, reflexions barates

Un conte que ja coneixes

Acabo d'arribar de festa i estic més refredada i afònica que mai. Com ha anat la festa? Doncs me l'he passat parlant, bàsicament. He mort a algú amb la mirada, he criticat als que m'han semblat opurtuns, he arreglat el món a la meva manera i de tant en tant, he ballat alguna cançó. Que per què escric just ara? Doncs perquè no tinc son... No deixo de pensar en aquells ullets verds, l'únic verd que m'agrada i m'enamora. Si, com el conte d'aquella princesa, la princesa anti-verd. No el coneixeu? Doncs bé...

Hi havia una vegada una princeseta que odiava el color verd. No se sap ben bé perquè, però l'odiava. I un dia que s'avorria, va decidir que donaria tota la seva fortuna a aquell que li ensenyés un verd que a ella li agradés. La notícia de seguida es va esbombar per tota la comarca. Al cap de pocs dies, van començar a aparèixer gent amb enciams, pomes, kiwis, fulles... Tot el palau era ple de coses verdes! Però totes de color verd lleig. La princesa va començar a pensar que s'havia equivocat, que no existia un verd que a ella li pogués agradar. I de sobte, va aparèixer un noi amb ulleres de sol per la porta. Es va acostar a la princesa i li va dir- Bonica, jo tinc el verd més bonic del món- la princesa va pensar que era un cregut. Però de sobte, el noi es va treure les ulleres de sol i va deixar a veure uns ulls d'un verd tan especial i tan bonic, que la princesa no li va quedar més remei que donar-li tot el que tenia. El noi, però, li va dir que no volia la seva fortuna, la volia a ella.

Bé, els contes ja se sap, sempre acaben bé. Però, i si no acaben? Algú sap d'alguna història que no tingui final? Jo en sé d'una que també va d'una princesa antiverd. La millor història que encara no s'ha escrit. T'estim!

Comentaris (3)16-12-2011 05:46:41mariiiina, vim

Lluny

Diuen que de lluny tot es veu millor. El temps tot ho cura, la distància ajuda a veure-hi clar. Jo no ho crec així. La distància augmenta les sospites, els dubtes, les inseguretats. El temps refreda i oblida. Per això costa tant... L'amor trenca barreres. Sí, però la falta de diners en crea. Només penso amb tu. Amb mi i 43 persones més que veus cada dia de la teva vida mentre vas a la universitat. No és gens fàcil... Jo no podria estar amb una persona i no veure-la durant tant de temps. Quants cops ho hauré hagut d'escoltar això; suposo que els mateixos cops que he tingut ganes d'escanyar a algú.

Però tot i així... què voleu que us digui. Les coses van com van. No he decidit estar amb una persona de tant lluny. Ha anat així. M'estima. L'estimo. Ens estimem. El patiment i les depressions que puc arribar a sentir en un moment, es tornen felicitat i amor en estat pur quan estic amb ell. Val la pena? Segurament sí.


Comentaris (6)05-12-2011 05:14:33mariiiina, vim

De nit

La nit és màgica. La nit ens inspira sensacions, ens fa reflexionar. El silenci, la claror de la lluna i la frescor. La lluna, gran amant de tots nosaltres, els nocturns. Ens acompanya i ens acarona tota la nit. Ens guia i ens canta una cançó de bressol perquè poguem dormir plàcidament un cop ens vingui la son. La nit... com m'agrada la nit. Els millors petons es fan a la foscor, on el tacte es torna el sentit més preuat. La nit ens fa pensar que l'impossible és possible, ens fa somiar i ens fa sentir alliberats. Aixeca el cap i mira el cel: negre amb punts blanquets brillants, tot n'és ple. És meravellós. Em passaria la nit desperta mirant les estrelles.

Però sense dia no hi podria haver nit, de la mateixa manera que sense guerra no hi pot haver pau. I mentre espero que les guerres s'acabin perquè hi hagi pau, també m'espero tot el dia a que el sol es vagi ponent de mica en mica perquè la lluna torni al seu lloc i, per mi, torni a ser una grano jornada nocturna de reflexió.

Comentaris (5)29-09-2011 04:24:06mariiiina

Anar al cinema

M'agrada anar al cinema amb la meva parella. Però amb els amics no. Crec que si quedes amb els amics no és precisament per mirar una pel·lícula i romandre callats durant 2h. Perquè estar tanta estona sense dir res és impossible. Si vols comentar alguna cosa de la pel·lícula li dius al del costat, l'altre pregunta que què has dit i així successivament. Mentre, es crea un rebombori insuportable que fa que et perdis segons del film en els quals hi pot haver un mort, un petó, un engany... depenent de la peli. I si pagues 7€ perquè al final et perdis una part important... jo voto no.

Una altra raó pel que no m'agrada anar-hi amb amics és perquè sempre he acabat mirant una pel·lícula de merda. Certament, sóc una mica maniàtica amb les pel·lícules: ni de polis, ni de metges, ni tipus indiana jones, ni james bond, ni hardcores, ni comèdies americanes sense gràcia, ni espanyolades, ni franceses, ni harrys potters, no crepusculos, ni ciència ficció, ni... etc. Sempre hi ha excepcions però, en fi.

Això que sembla una tonteria, fa que ja no quedi amb certs grups d'amics als quals els encanta anar al cinema. M'estic tornant una marginada de la societat pel fet que no m'agrada quedar al cinema amb els amics.

Amb el xicot sí, m'agrada. Entre els dos podem decidir quina peli és la més entretinguda, i si no, un dia la tria ell i l'altre jo. Podem fer comentaris i no molestem a la resta de gent. Compartim crispetes i begudes. M'agrada, sempre i quan, no em trobi un grup d'amics a la sala.

Espero que la meva reflexió us hagi fet efecte i no aneu més al cine amb els amics. Gràcies.

Comentaris (2)28-09-2011 20:38:53mariiiina

Complicat

Complicat és no saber quan et tornaré a veure. Complicat és tornar a dormir sola. Complicat és comunicar-me amb tu, ara mateix. Complicat és sentir-me bé. Complicat és continuar. Complicat és trobar-te a faltar. Complicat és somriure. Complicat és no mirar-te els ulls. Complicat és no saber què et passa pel cap. Complicat és passar por. Complicat és amagar els sentiments. Complicat també és intentar recordar la teva olor. Complicat és no plorar-te. Complicat és no agafar-te la mà. Complicat és somiar en coses maques. Complicat és no poder-t'ho explicar.
Tot és complicat, quan no hi ets.


Comentaris (3)04-09-2011 04:51:43vim

2 segons

Que fàcil és buscar una cançó romàntica pel youtube i que difícil és dir-te que t'estimo de manera que no et sembli avorrit o fals. Quan et tinc al meu cantó em passaria el dia predican-te el meu amor, però ho reservo per moments importants... perquè quan una cosa es fa servir molt, s'acaba gastant. I jo no vull que aquesta paraula entre nosaltres es gasti, mai. Portem un any fent-la servir, i de moment, encara no s'ha gastat ni una mica. Recordo la primera vegada que m'ho vas dir; acte seguit em vaig posar plorar. Tu no sabies perquè plorava perquè encara no em coneixies del tot. Plorava de l'emoció, de la tristesa de saber que en quatre dies series fora, de la primera vegada que el t'estimo era correspost... Mil coses. També recordo quan mesos després recordava aquest moment i tornava a plorar. És més, ara no em veus, però m'estic aguantant la llagrimeta. A vegades ho parlem:- Jo t'ho hagués dit des de feia temps... però em volia esperar a estar amb tu cara a cara.- La veritat és que el moment va durar 2 segons... però són 2 segons que mai podré esborrar de la meva memòria. Podria fer una entrada quilomètrica (de fet, l'estic fent), podria fins i tot escriure una novel·la només a partir d'aquell t'estime. Exagerada diran alguns. No us dic que no, el que sí que us diré és que només de recordar aquells 2 segons, aquella paraula, la meva felicitat augmenta considerablement i tots els problemes que tinc es tornen petits, petits. Perquè res es pot comparar davant del primer t'estimo que et diu la persona de la qual estàs profundament enamorada.

Hem fet un any junts amor, un any des del primer t'estimo. I sembla que no pugui ser. Cada cop que ens veiem, ens continuem sorprenent. Continuem vivint un somni del que sembla que no ens en poguem despertar mai. I el més bonic de tot és que cap dels dos despertarà si no és un davant de l'altre i amb les mans agafades.

T'estimo i felicitats, que en siguin molts més.


Comentaris (2)15-07-2011 05:40:13vim

Millors amigues

Avui una de les persones més importants per mi se'n va a viure a Saragossa. Una de les meves millors amigues m'abandona. Sé que és el que ella vol, però tot i així... no puc deixar de sentir-me trista. La meva Sandri, el meu solet. Et trobaré molt a faltar (R) ~*. Els últims VUIT anys em recorren per la ment. Des d'intentar escapolir-nos de fer gimnàs, passant pel viatge a la neu, port aventura, les primeres festes, les primeres borratxeres, els primers nois,..., fins acabar a que te'n vagis amb el teu amor quasi a punt de casar-te. Molta sort, sempre estaré pel que et faci falta i pel que no. T'estimo.

La gent va i ve, però només elles m'acompanyen i es queden amb mi sempre. Tant una com l'altra. No puc explicar qui sóc jo si no explico qui són elles.

Fins aviat sandriii!

Comentaris (2)13-06-2011 21:46:52mariiiina

La vida és de color rosa

Sempre he pensat que tothom pot pintar la seva vida d'un color. I a mesura que vas vivint i et vas sentint diferent, vas colorejant amb diferents tons. Quan comencen haver-hi exàmens la pintes de negra, així és com ho veus tot. Alguns ho retoquen amb una mica de verd al final, per allò de l'esperança; jo no, evidentment. En una nit d'amor salvatge la pintes d'un vermell intens, rogent, i a mesura que passa el temps i la passió s'esbaeix, acabes amb tons blaus, amb la màxima tranquil·litat. De groc quan et trobes diners i taronja quan tens un moment d'alegria (o sigui, quan et trobes diners).

El rosa és el color que predomina en la meva. Sempre que puc la hi pinto. -- La vida no és tot de color rosa--, diuen alguns. I és cert. No tinc ni la família perfecta, ni el xicot perfecte ni les amigues perfectes. I això fa que el meu rosa, el meu estimat magenta, disminueixi, es destenyeixi... i passi a ser un rosat brut, lleig i sense vida. I què faig pintant-me la vida amb un color que no en té, de vida? Tan costa que el meu voltant estigui fet a la meva mida? Potser és que en realitat la meva vida no la pinto jo, sinó les meves circumstàncies. O potser depèn de la persona: com més personalitat més pintes, la teva i les del teu voltant. O també del teu estat d'ànim. Qui controla les nostres vides? Nosaltres, els altres o les nostres sensacions?

Us deixo la meva versió humil de "Caminar damunt un mar de boira", de Friedrich


Crec que marxo a dormir, avui no ha sigut el meu millor dia.

Comentaris (3)03-06-2011 03:24:02mariiiina, reflexions barates

me sobren paraules

però no tenc res a dir.

pd: 11M

pd': ens hi deixarem la pell

pd": i si ens posem a estudiar?

Comentaris (1)27-05-2011 01:19:52mariiiina

9'5 milions d'€

Els alumnes de la UdG eviten que s'aprovi la retallada

Uns 150 estudiants van aconseguir ahir que se suspengués el consell de govern que havia d'aprovar la tisorada per ajustar-se al pressupost de la Generalitat

A partir d'avui faran mobilitzacions

Els estudiants de la UdG han dit prou. Una protesta espontània d'uns 150 estudiants va aconseguir ahir que la rectora, Anna Maria Geli, suspengués el consell de govern que havia d'aprovar algunes de les retallades per ajustar-se a la reducció de 9,5 milions d'euros anunciada per la Generalitat. El consell es tornarà a convocar, però ara per ara no té cap data concretada. La rectora va enviar a la tarda una carta a la comunitat educativa en què lamenta els fets perquè creu que la resolució de conflictes “s'ha de dur a terme en els àmbits que pertoca”. Geli hi afegeix, però, que “el rectorat fa seu el desig dels estudiants d'advocar en defensa d'una universitat pública i de qualitat”.

El consell havia de començar a les deu i una hora més tard es va decidir aturar-lo ja que la sala de la Facultat de Lletres on es portava a terme es va omplir d'alumnes amb pancartes i reclamant informació. “No sabem exactament què es prepara a la UdG i volem conèixer tots els detalls”, van explicar alguns portaveus dels estudiants.

Un comunicat del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) remarca que les retallades “comportaran més precarietat i acomiadaments de professors associats i altres treballadors”, i demana a la rectora que pressioni per evitar-ho. Geli va manifestar a aquest diari, un cop suspès el consell, que ella és la primera que no està a favor de la reducció, però que davant la situació el que està intentant és buscar el màxim de consens per adaptar-se a la nova realitat.

Un cop suspès el consell, que de moment no té una altra data de convocatòria, els estudiants van fer una assemblea per decidir mobilitzacions i per lluitar a favor d'una universitat pública i de qualitat. A l'assemblea hi havia alguns professors i altres membres de la comunitat educativa de la UdG que també van fer costat als estudiants.

Un professor d'història els va agrair públicament la protesta i els va donar tot el suport. “Hem de demanar a la rectora, com a alumnes i com a professors, que ens defensi. Demano als professors titulars que es pronunciïn i que el resultat del que ha passat es projecti cap a fora”, va remarcar.


http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/409518-els-alumnes-de-la-udg-eviten-que-saprovi-la-retallada.html

Comentaris (3)12-05-2011 21:05:39mariiiina

Como explicarte III

El veí de dalt acaba de posar la nostra cançó a tope. Como explicarte, me gustas tú. Allò que fa un any ens ho dèiem de tant en tant. I que de tant en tant pensàvem amb què era tot allò que sentiem. I de tant en tant ens posàvem vermells davant de la pantalla de l'ordinador. T'enviava missatges, també de tant en tant, i tu me'ls contestaves. I somreia i, com de tant en tant, tornava a pensar amb un possible nosaltres.

Crec que tot i ser la nostra cançó, como explicarte se'ns ha quedat petit. Ens ho expliquem sempre que estem junts, quan ens ajuntem i quans ens separem. Ens ho expliquem rient, fent bromes, plorant o acabats de despertar. El que compte és que ens ho anem explicant sempre. A mi encara se'm fa estrany, t'ho he dit més d'un cop. Com si després de 10 mesos encara no ho tingués massa clar, que tot això està passant de veritat. Semblo cursi, tonti, burri... qualsevol adjectiu acabat amb -i. Però és cert-i (xd). Mai ningú m'havia estimat tant, suposo que és per això que em costa de creure-ho. Espero veure't aviat amor, espero que m'ho tornis a explicar aviat.

t'10.


Comentaris (2)09-05-2011 21:15:35vim

Sant Jordi

Amb tants de dies out, he deixat el blog abandonat... i no s'ho mereix. Aquest passat Sant Jordi ha estat el primer que he viscut acompanyada, el que m'han regalat una rosa i he regalat un llibre. Quines sensancions més bones! I a més a més, hem fet 10 mesos junts, 10 mesos indescriptibles. Us deixo una foto que ens va tirar el senyor de la parada:


:)

Comentaris (7)30-04-2011 18:05:59vim

Noies guapes

Amb aquest títol segur que rebo moltes visites del google! xd

Ànims, que ja comença la recta final!!!!!!



PD: per algún interessat, totes tenim parella.

Comentaris (6)09-04-2011 03:29:01mariiiina

El Gran Dicatdor


Aquesta peli, tot i ser del 1940, se l'haurien de mirar molts personatges de l'actualitat.

Comentaris (3)06-04-2011 19:29:30històries

Pàgines: 123456710  <>