Hi havia una vegada una noia que sempre havia viscut molt feliçment, o com a mínim, a ella li semblava. Anava a classe de dilluns a divendres però mai estudiava. Sortia els dissabtes a la nit amb les amigues: de discoteca, concert o alguna festa; el que fos menys estar a casa. L'endemà passava la ressaca com podia, amb la família, rient amb els seus germans. Era una noia senzilla i poc sensible. No plorava mai per a res. No creia ni en les mitges taronges ni en la màgia.
Un bon dia, va conèixer a un noi. Era més petit que ella, tenia els ulls verds i els cabells negres. Era simpàtic, divertit, amb un toc interessant. I a més a més, una dada poc important, vivia a km i km lluny d'ella. Des del primer dia que es van conèixer, començaren a comunicar-se per internet. El que primer eren converses setmanals, després van ser diàries... fins arribar al punt que es van convertir en necessàries.
Després de molt de temps, enamorant-se mútuament, van decidir quedar per Sant Joan. Ella estava nerviosa, alguna petita cosa estava canviant tímidament dins seu. A partir d'aquest dia, ella va començar a reflexionar. Es va adonar que havia viscut tota la vida enganyada. No havia estat mai feliç, fins ara. En realitat, era una noia molt sensible i... ploramiques. Les mitges taronges de l'altra gent no ho sé, però la seva sí que existia. I la màgia també, la veia ens els seus ulls. I la continuo veient.
La noia sóc jo. El noi ets tu. I la màgia és el 7.
: *
molta soooooooooooort per l'examen :)
