- Ets la que estàs més perduda de tots.- La veritat és que sí. Fa massa temps que estic desapareguda, fora del meu poble. M'encanta anar a la uni i viure a Girona, però tots tenim un passat i tots hem sigut nens alguna vegada. I jo vaig ser la nena més feliç del món. Un col·legi que no arribàvem als 50 entre tots. I a la meva classe erem 8 nens i 1 nena (JO); en total, dos cursos. M'agradava fer plàstica i pintar amb les ceres i rotuladors. Em quedaven les mans ben brutes. La veritat és que encara ara em queden ben brutes (hi ha coses que no canvien mai). Odiava el quadern de mates perquè mai entenia res i sempre m'havia de copiar del company del costat (hi ha coses que no canvien mai). Els nens parlaven de cotxes i futbol, suposo que alguna cosa se'm deuria enganxar. A les 4.30 sortiem d'allà i a les 5.15 ja els tenia davant de casa meu: MARIIIIIIIIIIIIIIIIINA!! MARIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIINA!. Correcte, a casa meu no hi ha timbre, funcionem a base de crits. Sortia pel balcó i..: - què voleu? - Vens a jugar? - Siii! i baixava... trigant uns bons 10 minuts (hi ha coses que no canvien mai). Anàvem d'un lloc a l'altre amb bicicleta. I corriem i reiem. I arribava a les 8 a casa a mirar Shin Chan. I l'endemà seguiem igual.
Ara tothom fa la seva, és llei de vida. Compartim un tros de camí junts i després tothom agafa el seu particular. Tot i així, no està malament mirar enrere de tan en tan, i mirar el camí que has fet i sobretot, qui t'ha ajudat a fer-lo. Gràcies a tu, per fer-me mirar enrere i veure que no hem canviat tan com sembla.
:)
