Marina
per en 3 Juny 2011
1,754 Vistes

Sempre he pensat que tothom pot pintar la seva vida d'un color. I a mesura que vas vivint i et vas sentint diferent, vas colorejant amb diferents tons. Quan comencen haver-hi exàmens la pintes de negra, així és com ho veus tot. Alguns ho retoquen amb una mica de verd al final, per allò de l'esperança; jo no, evidentment. En una nit d'amor salvatge la pintes d'un vermell intens, rogent, i a mesura que passa el temps i la passió s'esbaeix, acabes amb tons blaus, amb la màxima tranquil·litat. De groc quan et trobes diners i taronja quan tens un moment d'alegria (o sigui, quan et trobes diners).

El rosa és el color que predomina en la meva. Sempre que puc la hi pinto. -- La vida no és tot de color rosa--, diuen alguns. I és cert. No tinc ni la família perfecta, ni el xicot perfecte ni les amigues perfectes. I això fa que el meu rosa, el meu estimat magenta, disminueixi, es destenyeixi... i passi a ser un rosat brut, lleig i sense vida. I què faig pintant-me la vida amb un color que no en té, de vida? Tan costa que el meu voltant estigui fet a la meva mida? Potser és que en realitat la meva vida no la pinto jo, sinó les meves circumstàncies. O potser depèn de la persona: com més personalitat més pintes, la teva i les del teu voltant. O també del teu estat d'ànim. Qui controla les nostres vides? Nosaltres, els altres o les nostres sensacions? 

Us deixo la meva versió humil de "Caminar damunt un mar de boira", de Friedrich


 

 

Crec que marxo a dormir, avui no ha sigut el meu millor dia.

Publicat a: Personal
Ness
Escrius molt bé, Marina! A partir del 6 de juny, crec que la pintaré de color gris...
3 Juny 2011
Marina
gràcies 😃 intenta que sigui més gris blanc, q no gris negre!
3 Juny 2011
Victor
Res es perfecte, però puc intentar-ho.
4 Juny 2011